La travessa del Zanskar

Juliol - Agost 2006



El Zanskar, l’antic i remot regne de l’Himalaia, és una vall tancada i amagada situada per damunt dels 4.000 metres d’alçada, entre la gran carena de l’Himalaia i la carena que tanca el riu que dóna el nom a la vall, el Zanskar.
És el regne de les “formigues buscadores d’or” amb que somniaven els soldats d’Alexandre el gran. Per arribar-hi cal creuar elevats passos de més de 5.000 metres. Des de fa uns anys s’hi pot arribar per pista durant els mesos d’estiu, quan els ports de muntanya són oberts. Durant la resta de l’any el Zanskar resta tancat.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
03.07.2006. Leh. Ladakh



3 de juliol. L’avió ha sobrevolat la gran paret de roca que és l’Himalaia. Kilómetres i kilòmetres de muntanyes que s’extenen fins més enllà de l’horitzó. Des de la petita finestra de l’avió m’ha semblat veure en la distància els cims del Nun i el Kun.
Travessada la gran carena de l’Himalaia i seguint el curs del riu Indus, el cim de l’Stok Kangri s’enlaira just allá on l’avió fa una ràpida maniobra per tal d’aterrar a l’aeroport de Leh, ara més nou però igual de caòtic.
L’arribada a Leh em porta molt bons records. L’última vegada que vaig ser-hi va ser l’estiu de l’any 1993, durant un viatge per l'Índia i el Nepal.
Leh, situada a 3.500 metres d’alçada, és el lloc de sortida i d’arribada de moltes de les travesses (trekkings) que s’organitzen pel Ladakh, també anomenat el “petit Tibet”, doncs és en aquesta part de l’Índia on la cultura tibetana te una presència molt important. De fet, el Ladakh, abans de ser anexionat a la colònia anglesa, va ser un regne independent vinculat al Tibet.



Descansar uns dies a Leh abans de marxar cap a Lamayuru –lloc des d’on començaré la travessa cap el Zanskar– es perfecte per tal de fer una bona aclimatació i disfrutar de la cultura local, encara que cada cop sembla menys local i més global.
M’he dirigit cap a la Noble House, un edifici de nova construcció que intenta mantenir l’estructura tradicional de la casa tibetana (sense aconseguir-ho massa, tot sigui dit). Tanmateix és una casa d’allotjament (guest house) força acollidora on s’hi menja bé i els nois que la porten et fan sentir com a casa. Allà m’esperaba en Namgyal (Footprints india), amb qui vaig contactat feia mesos i que havia de buscar-me un guia (que parlés anglès) per fer la travessa del Zanskar. A la casa, m’han rebut amb el tradicional "Katagh" i una tassa de te calent i gal·letes. Les recomanacions per avui són: dormir, menjar, beure molt de líquid i no bellugar-se gaire. Cosa que ha estat impossible: No he pogut evitar sortir a redescobrir aquesta ciutat que encara tenia gravada en algun lloc de la meva memòria. Un passeig pels voltants de la casa m’ha fet adonar del molt que ha canviat aquesta petita ciutat des de 1993. Una ciutat, ara molt més avocada al turisme i molt més militaritzada (la frontera amb el Pakistà és molt a prop). És impressionant veure com la petita ciutat ha crescut en extensió des de llavors. Tanmateix la gent continua essent igual d’amable i riallera, com si el temps no hagués passat, encara.



El sol entra de bon matí a l’habitació de la Noble House i em desperta. La meva finestra dóna directament als camps i a la vall del riu Indus. A l’altra banda del riu, les muntanyes.
M’ha passat a recollir en Namgyal per anar a fer una visita a l’oracle de Leh, una vella que viu a l’altra banda de la ciutat, enmig d’una zona sense vegetació. No he estat l’únic. En arribar ja s’hi havien aplegat a la casa uns quants habitants dels voltants. Altres venien de molt lluny. Sembla que la fama d’aquest “Ayu Lhamo” és gran.

Durant la meva estada a Leh he aprofitat per pujar a la Shanti stupa (visita obligada i des d’on es pot veure una esplèndida vista de Leh i dels seus voltants) i fer uns tombs per la ciutat. També ha servit per conèixer en Karma, el noi tibetà que m’acompanyarà durant la travessa, i fer amb ell una sortida fins el primer camp base de l’Stok Kangri, la muntanya més alta de la vall.
L’excursió ha estat la prova de foc per valorar les meves capacitats i saber si el cos ja s’ha aclimatat a l’alçada del lloc.





L’endemà he anat cap a Hemis, aprofitant que al seu Monestir hi te lloc un festival religiós en honor al Dalai Lama. En Tsering m’ha fet de guia. Bon coneixedor dels costums i rituals budistes, en Tsering m’ha fet cinc-cèntims de tot allò que cal saber per tal d’entendre millor la iconografia del budisme tibetà (força complicada, per cert).

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
08.07.2006. Lamayuru - Honupatta



De bon matí, he refet l’equipatge, una vella motxilla que encara conserva les “marques” d’antigues sortides pirinenques, i m’he trobat amb en Namgyal per tal d’esmorzar plegats i despedir-nos. Amb en Karma, hem carregat l’equipatge i els queviures al Jeep i hem començat la marxa en direcció a Lamayuru: uns quants cents de kilòmetres per una carretera-pista plena de sots i pedra que no permet anar a més de quoranta kilòmetres per hora. De camí, hem aprofitat per visitar l’antic monestir d’Alchi (s.XI). I a la tarda, un cop arribats a Lamayuru, hem aprofitat per pujar al Monestir abans de plantar tenda i esperar l’arribada del nostre "horseman". És a dir, l’encarregat de dur els cavalls que carregaran l’equipatge durant la travessa: les motxilles, les tendes, els queviures i el ferratge.



El sol comença a escalfar la tenda. Són les 6 del matí (o de la matinada, segons com es miri). A partir d’avui, una tassa de te calent serà l’habitual i reconfortant visió que ajudarà a sortir del sac i a incorporar-se.
Els cavalls són carregats amb molta cura, mesurant la càrrega i equilibrant el pes a cada banda.
La primera etapa es curta. Des de Lamayuru, seguim el riu i tombem a la dreta per una torrentera seca i enfilant el camí que puja el Prinkti-La, un coll de 3.730 metres, i que ens portarà a l’altre banda de la vall, al poble de Wanla. A Wanla una colla de nens juguen amb la font, bombejant aigua, tot gronxant-se amb la palanca. Entrem dins d’un pati ple d’arbres situat a l’altre banda del riu. Descarreguem els cavalls i plantem tenda. A la tarda he pujat fins l’antiga fortalesa. Des d’allí la vista és privilegiada: el poble i la vall, el riu fent-se pas enmig de muntanyes pelades que s’extenen arreu.
Cap el tard, en Karma em sopren amb un tast de chang, la beguda local dels ladakhis. I tot l’espai d’acampada s’ha convertit en un centre d’interès turístic pels habitants de Wanla.

9 de juliol. Quan he tret el cap de la tenda, a fora el món estava en plena activitat. A l’entrada del pati on hem acampat hi ha un home teixint en un improvitzat tel·ler construit a base de troncs i pals lligats amb cordills. L’habilitat de l’home treballant la peça de roba és extraordinària.
Sortim en direcció a Honupatta, seguint una pista que alguns treballadors estan intentant reparar. El sol comença a apretar de valent. Passem de llarg Phanijla i, seguint el curs del riu principal, arribem a un pas estret. Aquí és on s’acaba la pista i on el riu s’engorja en una sèrie de ràpids que fan basarda. Els cavalls amb prous feines aconsegueixen creuar-lo per l’improvisat pont que hi ha just quan comença el camí. La remor de l’aigua ens acompanya pràcticament durant tot el camí. A vegades el soroll és tan intens que apaga la conversa que mantenim Karma i jo. A primeres hores de la tarda arribem a Honupatta. Ens allotjarem a la casa de la familia Khangchen, a la part alta del poblat. La casa, com la majoria de cases tibetanes, te una cambra per allotjar als convidats. Tinc sort de que és lliure i em permeten passar-hi la nit.



Mentre en Karma instal·la la cuina a la cambra d’entrada, sota aixopluc, m’estic a la cuina, la cambra principal de la casa. Em meravella tot el que hi ha. La cuina de llenya presidint l’espai, una caixa de ferro colat decorada amb làmines de coure. Al seu darrera, els pots, les olles, les casseroles de coure, s’apleguen lluents i perfectament colocades a les estanteries que s’enlairen fins el sostre. Una suma de catifes velles omple la sala. A la banda, sota les finestres, uns bancs estrets i llargs fan de taules. Malgrat l’aspecte general, tot està endreçat i polit. La jove Tsering i la seva mare estan trinxant vegetals, que després assecaran per l’hivern. M’ofereixen una tassa de té salat amb mantega —el tradicional gurgurchà—. Dik-lé, Dik-le! Ho acompanyem amb tsampa (farinetes de civada torrada), la dieta bàsica de la gent que habita l’Himalaia. Tampoc ha faltat el chang. Aquest cop gentilesa del cap de família. Ell mateix l’ha preparat abocant l'aigua dins d’un bol de fang, que era ple de civada fermentada, i colant el liquid a través d’un cullerot de vímec. Aquest chang em resulta una miqueta més suau que el que vaig tastar ahir a Wanla.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
10.07.2006. Honupatta - Photaskar





– Jule! Tsering ha entrat a la cambra per oferirme momos que ella mateixa ha preparat. Sóc incapaç d’engollir res més, després de l’esmorzar que m’acabo de ventilar.
És hora de treure el bestiar. A fora, desenes i desenes de cabres s’apleguen enmig de les cases esperant ordres per marxar cap a dalt de les muntanyes. En Gombu, que és així con es diu el noi que duu els cavalls, ha anat a cercar els animals per preparar-los. Avui la marxa serà llarga i força dura. El camí cap el Sisir-la, un pas de 4.800 metres, és una llarga i constant pujada pel flanc dret de la vall. Avui el cansament es fa evident i donar dues passes seguides costa cada cop més. Respirar i caminar, molt poc a poc.



Abans de l’últim pujador, hi ha una tenda (parada durant l’època d’estiu) on ofereixen menjar i te calent. És com un oasi enmig del camí. Mitja hora més i ja som a dalt. La vista no cal dir que és espectacular. Les banderes d’oracions donen color a un paisatge de marrons, ocres i torrats sota un cel blau-grisós. La baixada és d’infart. Els primers cinc-cents metres de desnivell baixen en línia recta i cal tenir molt clar on posar els peus. Els cavalls han seguit una altra ruta. Unes hores més i arribem a la vall de Photaksar. Esperem l’arribada dels cavalls i plantem tenda en una esplanada que hi ha abans de l’entrada del poble. Un fort vent ha començat a bufar de cop i volta. Els núvols han tapat els cims i han portat una mica de pluja.
Uns quoranta minuts separen el lloc d’acampada del poble (tot i que semblava a prop). Photaksar està literalment penjat sobre un barranc, aprofitant així la part superior de la vall pels correus de civada. Algunes de les cases no han pogut soportar l’erosió del terreny i s’han despenjat del tot cap al fons de l’engorjada vall.




La remor de festa m’ha atret, tan bon punt he arribat a les primeres cases del poblat. Més amunt, al costat del petit monestir (gompa) s’hi apleguen homes, dones i criatures, gent del poble i d’altres arribats de més enllà. No sabria dir de quina mena de celebració es tractava, però les dones anaven vestides amb els seus trajos més lluïts: el més impressionant era una mena de tocat amb pedres turqueses que els cobria el cap fins l’esquena. Els homes ja estaven ebris de chang i em conviden a unir-me a ells.
Hi ha un grup de tres músics tocant, entre tassa i tassa de chang. Una filera de dones es posa a dansar i a cantar.
Sota el sol torrat de la tarda, enmig d’aquell mar de cims nevats, embriagat pels cants i el chang... em sembla haver tocat el cel amb la punta dels dits. De cop, m'adono del temps que ha passat i que, possiblement el meu guia tibetà estarà començant a preocupar-se. Així, doncs, torno cap a la tenda en la mesura que el sol va apagant la seva llum (i la seva escalfor).

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
11.07.2006. Sengge-La (5.000 mts)



Durant la nit la temperatura a dins la tenda ha baixat fins els 8 graus (brrrrrr!).
Deixem enrera Photaksar. Des del pas Bumikste-La (4.200 metres) ja es pot veure el Sengge-La de 5000 metres al final de la vall. Recorrer-la tota i pujar el Sengge-La ens suposarà caminar durant unes sis hores. L’aire és tant net que les distàncies semblen molt més curtes del que en realitat són. A l’últim tram, el cansament i l’alçada fan la pujada més feixuga.



Des de dalt del Sengge-La es pot ja divisar la carena de cims que tanca la vall del riu Zanskar. Arribar-hi encara ens portarà uns quants dies més.
En aquesta part no hi ha cap lloc poblat. Acampem, ja ben entrada la tarda, a l’altre banda del Sengge-La, en una mena de terrassa natural que ofereix vistes cap a la carena del Zanskar. Avui es fa fosc més aviat.

12 de juliol. El dia s’ha aixecat força núvol. Està nevant a les parts més elevades. Cau una fina pluja quan ens posem a caminar. Arribem al Kiupa-La. Cada cop la pluja és més intensa i més freda. Cal baixar al fons de la vall per tornar a remontar, muntanya amunt, fins el Murgum-La, des d’on es podrá veure la vall de Lingshed, lloc on pasaré els propers dos dies.
M’he instal·lat, conjuntament amb dos nous companys de viatge, en Kaspar i la Sylvie, en una habitació a l’interior d’una casa tibetana que està en construcció.




El monestir de Lingshed és un dels més importants de la zona. Aquests dies, els monjos estan enfeinats. A la sala principal, alguns d’ells estan reparant imatges i pintant-ne de noves. Altres es troben ajudant a les seves families en les tasques del camp. A la cuina es treballa sense parar per tal d’atendre tots els àpats del dia. Els més menuts es troben dins de l’aula d’estudi, una de les més assolellades de tota la Gompa budista.
Els dies que he passat a Lingshed han estat freds i grisos. Solsament, cap el tard, el sol s’ha deixat veure una mica.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
13.07.2006. Zanskar



El següent pas que cal travessar és l’Anuma-La, de 4.700 metres. Una altra etapa força dura, tenint en compte el fred i la neu que ha començat a caure quan hem començat a pujar cap dalt el pas. Hi ha trams del camí, si s’en pot dir camí, que són molt perillosos, doncs pràcticament no hi ha espai per posar-hi els dos peus. A voltes la boira deixa veure la vall de Lingshed a sota de tot: un munt de casetes escampades per aquí i enllà, entre els camps verds de civada; i en el centre, presidint la vall, el monestir.
A l’altra banda de l’Anuma-La es comencen a veure les escarpades roques que encaixen el riu Zanskar. A Snertse parem a reposar i per esperar els cavalls que s’han quedat enrera. Continuem flanquejant una cinglera per la part més alta. A baix, la timba fa una impressió de vertígen. I més endavant el Parfi-La, l’últim pas que hem de creuar abans d’entrar a la vall del riu Zanskar i que, vist des d’aquí, sembla una veritable paret inexpugnable. Hem acampat sota la gran paret, prop del riu, on farem nit.



El Parfi-La és la porta d’entrada al Zanskar. El dia és esplèndit. Uns quants núvols han fet la pujada més suportable. La baixada fins al lloc de Hanamur ha estat fàcil, tot seguint el curs del riu Zanskar just des d’on la vall comença a obrir-se cap a l’oest.
Un cop tenda parada, en Karma s’ha posat a preparar momos. A partir de Hanamur, i fins que no arribem al peu del pas Shingo-La –la porta de sortida del Zanskar–, les jornades seran fàcils.
Durant el dia el sol pica de valent. Els termòmetres poden enfilar-se per damunt dels 35 graus centígrads, però quan el sol s’en va, la temperatura baixa en picat.






Hem anat seguint el curs del riu Zanskar per la riba dreta en direcció a Padum. Hem passat Pidmo i arribem a Pishu, on m’allotjo a una casa familiar com a convidat durant dos dies. La intenció és travessar el riu fins al poble de Zangla i tornar a Pishu per continuar per la mateixa riba del riu fins a Padum (això suposa una jornada més de viatge). Al entrar l'interior de la casa, les dones estan cardant llana. Sense preocupar-se gaire amb la nostra presència han seguit amb la seva feina. La més jove ens ha fet entrar a la cuina i ens ha ofert te salat amb mantega. La cambra no era gaire diferent de les altres que havia vist, tot ben endreçat dalt les prestatgeries, els pots i les olles, els recipients per servir el chang... Un marrec voltava per la sala sota la atenta mirada de la que podria ésser la seva mare (mai hom pot estar segur del parentesc dins d'una casa tibetana). A la bucòlica estampa familiar s’hi ha afegit la del “pare”. La dona ha tornat a omplir la meva tassa. És en aquests moments quan més greu em sap no poder expressar-me en la seva llengua local.




L’endemà, amb en Karma, hem anat cap a Zangla. Per travessar el riu cal desviar-se molt per tal de trobar l’únic pont que hi ha. Això obliga a tornar enrera i a seguir la pista que, per l’altra banda del riu, uneix Zangla amb Padum.
A Zangla he visitat el Gyalpo, l’actual rei de Zangla. Res a veure amb les tronades monarquies europees. Aquest és un descendent dels antics reis del Zanskar i, encara que el seu càrrec és testimonial, encara te la obligació moral de tenir cura pels seus “subdits”.
La casa del Gyalpo no es diferencia de la resta. L’he trobat treballant amb la resta de la seva familia en un nou habitatge. La seva dona ens ha servit el te i hem estat xerrant –doncs parla un bon anglès– sobre el Zanskar i les nostres respectives cultures.
De retorn a Pishu, he visitat el petit convent de monges que hi ha. La veritat és que les monges que hi ha són força trempades. Sense capacitat per parlar l’anglès i sense poder entendre jo el seu idioma, hem pogut mantenir una divertida conversa a base d’intercanviar-nos les ulleres i d'albercocs assecats (típics del Ladakh).

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
18.07.2006. Padum



18 de juliol. Són les sis del matí. Durant la nit els ratolins han estat passejant-se per tota la cambra. Els he sentit rossegar pel sostre d’encanyissat que tinc al damunt meu.
Com en altres pobles del Ladakh, la vida comença de bon matí. Les cabres, les ovelles i tot animal viu surt dels seus corrals i inunden de cagallons els carrers abans de marxar cap a les altes pastures a cercar l’herba fresca que no hi ha aquí baix, a la vall.
Les dones marxen cap els camps carregant a l’esquena una gran cistella. Algunes mares hi duen a dins els seus marrecs. Els nois més grans porten els vedells i els rucs a pastorar. Tot membre de la mateixa unitat familiar té la mateixa responsabilitat per vetllar pel seu benestar comú. A l’estiu es concentra la feina de tot l’any, doncs durant l’hivern no podran quasi sortir de la casa a causa de les baixes temperatures.
La marxa fins a Karsha és tranquila. Quasi un passeig, si tenim en compte els nou ports de muntanya que hem hagut de travessar per arribar fins aquí. El dia és net i clar. L’aire pur. El silenci intens. Les muntanyes, poc a poc, van apareixent a mesura que ens acostem a Karsha, on la vall s’eixampla i el Zanskar reb les aigues dels dos rius que el formen, el Doda i el Lungnak.
A Karsha m’he allotjat a l’habitació de convidats que hi ha a la planta baixa d’una casa d'hostes. La cambra és plena de coses. Entre els llibres hi he trobat un exemplar facsímil del famós "Life & works of Alexandre Csoma de Körös" del 1885. Així que he dedicat bona part de la tarda a la lectura.



Més tard ha estat obligada la visita al monestir de Karsha, on la vista de tota la vall de Padum és esplèndida. Un balcó impressionant sobre el gran Himalaia. A baix, al patí, els monjos assajaven les seves danses en vistes a la propera celebració del seu festival anual, a finals de juliol.
M’he rentat els peus al rierol que baixa de la muntanya: m’adono de com es va acumulant la ronya. Em cal una bona dutxa.



Si ahir els companys de cambra varen ser els ratolins, avui ho han estat els escarbats i les aranyes. Desobeïnt les normes de tot bon tibetà, n’he esclafat una amb molt de gust. La pols que hi ha acumulada dins la cambra m’han deixat el coll fet una merda.
En aquesta part de la vall es gira molt de vent i aquest aixeca molta polseguera. Avui hem de travessar la vall de banda a banda, de nord a sud, des de Karsha fins a Padum, el centre de la vall.
A Padum hi arriba l’única pista (fins ara) d’accés al Zanskar. És un lloc força sorollós, encara que no supera ni de bon troç el caos que hi ha a la ciutat de Leh. Aquí hom hi pot trobar una bona oferta d’allotjaments. En Karma m’ha negociat el preu d’una habitació a l’Hotel Kailash. Com que els símptomes d’un refredat, acompanyat de mal de coll, comencen a fer-se evidents, m’anirà bé reposar un parell de dies.
A Padum hi arriba l’electricitat, des de les 8 del vespre i fins les 10. Encara que de manera força anecdòtica.
En Karma no pot aconseguir les provisions que necessitem per tal de continuar el viatge. En alguna de les botigues que hi ha al llarg del carrer principal ens diuen que els camions fa temps que han d’arribar amb càrrega des de Kargil. Al poble no hi ha gaire per triar.

L’endemà lloguem un jeep i ens arribem al poble de Sani, on hi ha un monestir budista dels Drukpa Kargyupa —o dels gorros vermells— i es troben unes estàtues del buda prelamaistes. Al accedir dins la Gompa, els monjos estan celebrant-hi una de les seves litúrgies mensuals.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
21.07.2006. La vall de riu Lungnak



21 de juliol. De Padum fins a Reru hi ha una pista, que estan acabant d’acondicionar. La vall del riu Lungnak, a diferencia de la vall del Zanskar, és molt més tancada. Poc a poc, anirem guanyant alçada, dia a dia, fins arribar a travessar el Shingo-La (5.200 metres).
No hi ha pressa, parem per fer una visita a la Gompa de Bardan, penjada dalt d’una penya. A sota els ràpids del riu Lungnak trenquen contra les pedres fent una remor important.
Parada a Mune per menjar alguna cosa i fer un tomb pels voltants abans de continuar fins a Reru, on hi hem arribat a mitja tarda. M’he allotjat amb una familia local.
A Reru hi ha una escola fundada a començaments dels anys noranta per una fundació alemanya. Hi van els nens i nenes del Zanskar. Molts dels professors són d’origen tibetà. He passat la tarda a l’escola i m’he entrevistat amb alguns dels mestres. Un dels mestres, en Penpa, ha acceptat la meva invitació i ha vingut a sopar a la tenda amb nosaltres. Ell i en Karma tenen molt en comú i molts anhels per compartir: el somni d’un Tibet lliure i independent.



De Reru a Tsetan, i d’aquí fins a Purne, el camí va flanquejant per la part alta de l’estreta vall del riu Lungnak. Són jornades força llargues i poc atractives, si les comparem amb les primeres. El camí és més perillós. En forces trams està apuntalat i hi ha perill a caure. Els cavalls amb prous feines poden passar. No han estat pocs els cavalls que s'han estimbat al riu. En Gombu no para d’animar els seus cavalls, cridant, xiulant-los per tal que vagin avançant i es concentrin en el camí.
Acampem a Purne. Un dels cavalls està malalt. El cel amenaça tormenta, que s’ha desfermat amb ganes a mitja tarda. La tenda avui s’ha posat a prova.



L’estada de dos dies a Purne em permet arribar fins al monestir de Pughtal, un dels llocs més emblemàtics i fantàstics del Zanskar. Per arribar-hi cal dedicar-hi una jornada per anar i tornar, seguint el curs del riu Tsarap. El monestir está penjat i excavat a la roca. És un lloc sagrat pels budistes, com també ho és el el lloc de Mukhtinah, al Nepal.

A la tarda he volgut comprovar a què es refereixen quan anuncien una «Hot shower» per 50 rúpies. Bé, la resposta és senzilla: escalfar aigua amb una tetera tamany familiar, abocar-la dins d’un cubell, equilibrar la temperatura a base de barrejar-hi aigua freda i, amb l’ajuda d’un pot, llençar-se l’aigua pel damunt. Una cutre-fantàstica dutxa al mig de l’Himalaia.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
26.07.2006. Camí cap el Shingo-La (5.200 mts)



De Purne fins a Kargiak el camí és més entretingut. La vall s’aixampla una mica i el verd dels camps i els colors de les flors inunden el camí. Passo els poblets de Tal, Testa i Kuru. El dia és clar, encara que, com sembla normal en aquesta part del Zanskar, a mesura que avança es va espatllant. Abans d’arribar a Kargiak s’ha posat a caure gotes i a refredar de valent.



El matí s’aixeca enuvolat. Comencen a caure gotes mentres carreguem els cavalls. Tot just sortim de Kargiak i la pluja comença a caure. A mesura que els núvols han anat escampant, una lleugera capa de neu es deixa veure dalt de les muntanyes. La imponent figura del Gumburanjon ens acompanya al llarg de tota la jornada.
El camí és planer fins arribar a Lakang Sumdo, a partir d’aquí comença a enfilar-se de valent fins al Shingo-La, el punt més alt de la travessa. Hi ha roselles blaves i flors d’edelweis per tot el camí.
Hem acapat al camp base del Shingo-La a temps per aixoplugar-nos de la tormenta que s’ha desfermat a mitja tarda.





27 de juliol.
Cal enfilar el Shingo-La ben d’hora, abans que les torrenteres ens barrin el pas de pujada. Al cap d’una hora i mitja ja som dalt, jo, en Karma, en Gumbu i els cavalls. Unes fotos de rigor i cap avall, doncs el temps torna a amenaçar. Des de dalt el pas, l’horitzó és tot un seguit de muntanyes i cims blancs.
Baixem el pas per una complicada tartera, deixant enrera el Zanskar i entrant en una nova vall. Em queden encara tres dies de camí abans d’arribar a Darcha, on hi arriba la pista-carretera que em portarà cap al sud, cap a l'Índia.